“Res és més útil a l’home que aquelles arts que no tenen cap utilitat”.

Ovidi

Crear composicions a través d’objectes significatius amb matèria orgànica de l’entorn, és un dels treballs més recents, al que he anomenat “bodegons i cossiols del Porvenir”, fent referència al llibre de “Cossiols” del fotògraf mallorquí Toni Catany, el qual ha supossat una important font de inspiració.

El projecte és un homenatge a la casa familiar. I una oda a l’objecte en particular i a la seva nostàlgia, inspirat també amb el recull que va fer l’Arxiduc Lluís Salvador, sobre els objectes de les cases mallorquines d’aquell moment.

Es tracta d’un llibre fotogràfic de 40 fotografies. El número 40 fa referencia als anys que duem habitant la nostra casa i que enguany n’és l’aniversari. I es troba al carrer porvenir.

És una casa peculiar. De construcció mallorquina, amb molta vida i històries. Com aquestes cases d’un temps, conserva en ella molts de secrets, i sobretot molts d’objectes... Podem trobar coses “de la casa”, pertinences antigues, autèntics tresors. És un diàleg constant entre el fet de coservar o llençar, a qué li donem valor. Quina és la seva utilitat, o si només és part d’un escenari, o més interessant, d’una identitat.

Cossiols y Bodegons del Porvenir parla sobretot d’aquests objectes inútils, immòbils, però a la vegada essencialment part de la identitat del lloc, de la història, irrefutablement part indispensable de l’escenari. 

Totes les fotografies son bodegons, a on s’entremesclen objectes de la casa, amb elements de la natura, ja que la casa també compta amb un gran jardí, on colors, olors i llums també configuren part de l’escena. Cada estació es un nou escenari. Tot al voltant canvia moltíssim, però dintre, els objectes, a les vitrines, a les parets, romanen tots iguals. Estàtics, però alhora, carregats de vida, de història, de pensament, de contingut.

Es podria veure com a un museu, una sala d’exposició a on convergeixen historia, bellesa i identitat. La premissa que preval és la bellesa, la bellesa de la seva inutilitat, que els fa irrefutablement útils. Com una espècie de tòtem. Un patern que serveix de guia, d’orientació, de mapa familiar. Als objectes hi trobes tot. La història d’on vens, que t’envolta. I que t’ajuda a saber a on vas. És l’autèntica: arqueologia domèstica.

Una casa, o un museu quotidià. Cada objecte té la seva història, és una divertida forma de conèixer les meves arrels. I no només de la meva família, si no, del moment cultural concret. És una eina meravellosa per repassar la història, les modes, els costums. De la utilitat passem a l’art, de l’art a l’antropologia, de l’antropologia a la filosofia, teixint alhora nous vincles noves narratives. Cada casa té la seva història, i els objectes n’hi son els protagonistes. En silenci romanen i acompanyen l’escenari. Agreixo molt als meus pares qui han donat molt de valor sempre a les coses aparentment inútils. Ja que son úniques, irrepetibles, pura arqueologia. Els objectes de la nostra historia, son les autèntiques obres d’art.